4000 abans NE – 8000 NE: Cap al 2140 començaran a deteriorar-se els contenidors de residus radioactius; cap al 2246 el Triti haurà cesat la seva activitat radioactiva. Però 1400 anys desprès del 2000 (un període de temps equivalent en distància en el passat a la invenció de la impremta) els nostres descendents hauran d'haver aconseguit substituir tots els contenidors a on es guardaran les aproximadament 294.000 tones de residus radioactius d’alta activitat o, en cas contrari, a patir la dispersió de les substàncies radioactives. El que passarà fins al 8000 NE és una incògnita, però els residus continuaran actius.

4000 abans NE – 20000 NE : Més enllà de la necessària renovació dels contenidors tot són incògnites. Els residus emmagatzemats de Radi–226, Carboni-14 i Plutoni-239, continuen actius. El Radi-226 haurà reduït la seva activitat a la meitat, el Carboni-14 a una quarta part, el Plutoni-239 no haurà acabat encara el seu primer període de semidesintegració.

4000 abans NE – 44000 NE (?) : Fora de constatar que el Radi-226 ja serà inert no es pot dir res.

480.000 ANYS: La imatge permet estalviar paraules. El Plutoni, un element que mai no va existir de forma natural, serà la prova més duradera de la presència de l'espècie humana, potser quan aquesta ja no hi existeixi. Però no cal anar tan lluny; només caldrà preguntar-se, davant els dipòsits d'un mínim de 294.000 tones de residus radioactius, si les emocions dels nostres descendents, 6000 anys cap al futur, seran equivalents a les emocions que a nosaltres ens provoquen les piràmides, fetes 6000 anys abans de la nostra existència.

4000 abans NE – 2007 NE: 6000 anys és la durada aproximada del període històric de tota la Humanitat. Es tracta d'aquell amb referències en documents escrits. D’aquests 6000 anys, l’era industrial ocupa tan sols els darrers 150 anys; i d’aquests 150 anys, l’era nuclear ocupa els darrers 50. Serà aquest insignificant període de temps el que deixarà una empremta que s’allargarà més que tota la història de la Humanitat.

El contingut d’aquesta pàgina pot semblar de “ciència ficció”, però és la realitat del cicle nuclear. Del total de radielements presents en els residus radioactius d’alta activitat, hem seleccionat sis que tenen un període de semidesintegració llarg (Cobalt–60, Triti, Estronci–90, Radi–226, Carboni-14, Plutoni-239), i hem fet una projecció temporal de la seva gestió d’acord amb les dades que coneixem. Com podeu veure, a partir del segon període els resultats posen a prova la imaginació, però aquesta és una de les conseqüències més esgarrifoses de l’energia nuclear: forçar els límits a tots els nivells. És un fet conegut que la preocupació per les conseqüències de les nostres accions disminueix quan sabem que es donaran molt llunyanes en el temps. Som conscients de que parlar de períodes de 241 anys, que serà quan es produeixi el deteriorament dels contenidors de residus radioactius d’alta activitat (el que causarà fuites de radiació de diferents elements actius, com les emissions alfa del plutoni 239) és anar molt lluny; o dels 1.400 anys que passaran fins que es produeixi la desintegració total dels contenidors que emmagatzemen aquests residus (estudi de científics de la Universitat de Cambridge, publicat a la revista Nature, notícia del diari “El Mundo” del dijous, 11 de gener del 2007). Tot plegat, sembla una invitació a oblidar-se del problema. A aquesta característica humana, gairebé innata, hem d’afegir una convicció fruit dels darrers 70 anys de progrès tecnològic: el convenciment de que la tècnica trobarà en el futur una “solució” que avui dia encara no hi és a l'abast. Es una convicció més pròpia de la religió que de la ciència; ja que projecta sobre aquesta darrera la noció de fe, una fe absurda, fruit d’un optimisme tecnològic que les investigacions no recolzen. En els darrers 70 anys l’espècie humana ha assolit un nivell d’intervenció en la realitat material que mai no s’havia aconseguit abans. Es fa necessària una ètica que sigui coherent amb aquesta realitat, una ètica acord amb les conseqüèncias d'una tecnologia que ha creat elements que no existien en la Natura (en el nostre camp, el plutoni). Aquesta és l’ètica ecològica des de la que treballem els i les que demanem el tancament de les nuclears.